Realment és descoratjador comprovar que no sempre tenim el control de la nostra carrera professional. Sobretot, si estem en una empresa, sigui en la posició que sigui, fem més del que hauríem (per exemple, “regalar hores” o altres subtileses pel monòton mantra que “sempre s’ha fet així”), i amb el pas del temps la nostra realitat professional no s’assembla gens a les promeses del moment de la nostra incorporació.
La carrera professional promesa en l’oferta de feina és un mite que poques vegades es compleix, i en moltes ocasions es deu al fet que el nostre superior jeràrquic ha arribat a la seva posició després de molt d’esforç i sap que no podrà ascendir més, aleshores per què hauria de perdre temps formant una persona millor que ell i que probablement aviat li prendrà el lloc?
De la mateixa manera, aquest mateix cap mediocre (però amb certa ascendència), a l’hora de participar en una selecció de personal per al seu departament, tendeix a desconfiar dels MBA de prestigioses escoles de negocis… perquè probablement ell té, com a molt, una llicenciatura o pseudo-llicenciatura (perquè li falten algunes assignatures pendents) i no parla idiomes. Creiem que escollirà la persona més capacitada per a la posició? Lògicament, no.
Els caps mediocres (als quals anomeno Simplicis, per com de “simples” són) són els que dirigeixen la nostra carrera professional al seu caprici (és a dir, no la dirigeixen), incapaços de gestionar el seu dia a dia, amb una visió nul·la i, per descomptat, amb un únic objectiu a la vida: conservar el seu lloc de treball. I estem parlant de la realitat d’aquest país.
Hem d’aguantar superiors mediocres? Hem de perpetuar-nos en una posició grisa tapats per persones sense criteri? És que no tenim estudis i preparació per aspirar a alguna cosa més que a una posició intermèdia?
Però no ho oblidem: si un mateix no gestiona la seva carrera professional, altres ho faran per ell.
Gestionar la nostra carrera professional és una tasca complexa, que requereix temps, dedicació i, sobretot, mirar cap al nostre interior i descobrir què hem estat capaços d’aconseguir, quins reptes i èxits professionals atresorem. Aquesta és la veritable mesura de la nostra professionalitat i, si ho sabem enfocar de manera adequada, és el que ens donarà oportunitats d’escollir altres alternatives.
En moltes ocasions no se sap ni com començar a gestionar la nostra carrera professional. Aquí és on comença la tasca del consultor de carreres, que guia, assessora i acompanya el professional a conèixer-se professionalment, sense falses expectatives i amb una alta dosi de realisme. És un procés sistemàtic, progressiu i de gran impacte en els nostres clients, que de sobte s’adonen del que han estat capaços d’aconseguir i que aquests assoliments tenen un valor al mercat, i precisament els assoliments són el que distingeix els simples treballadors dels triomfadors. Hem de conèixer què ens diferencia dels altres i això no s’aconsegueix per les funcions, sinó per les competències traduïdes en assoliments.
Aquesta tasca introspectiva no és banal. Però ha de ser guiada per un consultor de carreres per evitar que ens estavellem contra falses expectatives o esperances donades per amics en una conversa de bar. Donen consells amb la millor intenció però amb un desconeixement total de la realitat de la situació. Probablement ells també estan sota les ordres d’un Simplici, però són incapaços de posar-hi remei, perquè “és el que hi ha”.
