Hi ha un fet que crec que es repeteix en moltes ocasions a les organitzacions. Tots els departaments es queixen de la manera d’actuar dels altres departaments. I no es tracta de simples diferències de perspectiva, sinó que pot desembocar en autèntics conflictes. De vegades, s’arriba a l’esperpent que, per donar un simple missatge al company que és a dos metres, se li envia un correu electrònic.
I quan les decisions venen de les altes esferes, les crítiques són encara més grans i tothom exerceix temporalment de CEO dient què és el que en realitat s’hauria de fer o no.
Mentre aquestes desavinences estiguin controlades i siguin de to baix, no hi ha cap problema real. Fent servir un símil futbolístic, tothom ho hauria fet millor que l’entrenador de l’equip, a pilota passada. Per tant, tothom té una visió diferent d’una situació depenent del departament, l’experiència, la visió del món en general, etc. I això no té per què derivar en una problemàtica. Hauria de ser enriquidor.
El problema apareix quan qui ens mana té una visió de la situació radicalment oposada a la nostra. Si això es repeteix, és premeditat i constant, pot arribar a ser causa d’estrès, ansietat o fins i tot problemes de tipus psicològic.
La pregunta és: existeixen molts caps que ens arriben a ofegar? Els caps tòxics, abunden?
Per descomptat que n’hi ha molts i són persones a qui no els importa que a la nostra feina estiguem estancats malgrat els nostres valors, mentre ells vagin ascendint i penjant-se medalles. Mentre continuem a l’empresa, sembla que tot el nostre món professional es limiti a la nostra organització, i cada dia ens queixem més, fins a convertir-se en un tema obsessiu. Però res més lluny de la realitat. Ja ho va dir Plató en el mite de la caverna. Cal fer un esforç d’ànim, sortir de la caverna i ser capaç de veure què més hi ha al mercat d’empreses.
Aquest impuls d’ànim es pot fer motu proprio i el resultat acostuma a ser molt pobre, o es pot fer de manera sistemàtica, objectiva, ordenada i seguint un pla. Això requereix un temps d’observació: autoconeixement professional, saber quin és el nostre autèntic valor de mercat i focalitzar-nos en aquelles feines que ens podrien encaixar.
Si no ho tenim clar o no sabem com identificar bones oportunitats, una manera fàcil de veure alternatives a la nostra feina és simple: agafar la nostra agenda de contactes i convocar entrevistes informatives sobre la feina dels nostres coneguts: en què consisteix, quin tipus d’organització és, estil de direcció dels caps, pla de carrera professional, etc. Si això ho fem amb diversos contactes, ens podem fer una idea aproximada de quin tipus de feina i d’organització ens pot venir de gust.
Tot aquest procés és la feina del consultor de carreres professionals. Impulsa la transició laboral, aconsella i acompanya en el procés. De manera directa, objectiva i clara, amb un pla de treball estructurat i molt complet. I el canvi s’aconsegueix, sens dubte.
El pitjor és que dediquem més temps a planificar les nostres vacances que a planificar el nostre objectiu professional.
