Identificació de paradigmes laborals
Normalment, en les xerrades i cursos que imparteixo, sempre pregunto als assistents si són capaços d’identificar els paradigmes relatius al treball que apareixen, ens condicionen i fins i tot ens encotillen en la nostra manera d’actuar. Tenint en compte que un paradigma és una veritat que es considera immutable, i que depèn dels grups socioculturals existents, la realitat és que es repeteixen i, de vegades, ens arriben a convèncer sobre l’oportunitat o no de buscar noves alternatives. Alguns paradigmes són reals i d’altres són simplement opinions que la gent repeteix sense tenir coneixement de causa. Aquests últims són els més perillosos.
Alguns paradigmes certs i d’altres per aclarir
- Estudis = bona feina. El que és segur és que sense estudis mai no tindrem una feina enriquidora. El que és segur és que tots els pares desitgen que els seus fills estudiïn per ser millors que ells. I sobretot, quan els pares no han tingut accés a estudis universitaris, faran l’impossible perquè els seus fills en tinguin.
- Contracte indefinit no és igual a infinit. Allò de “m’han fet fix” abans era una garantia gairebé de per vida. Ara significa molt menys i les empreses contracten i acomiaden segons les seves conveniències.
- La lleialtat a l’empresa: si es tracta d’empreses familiars o pimes, encara hi pot haver un cert grau de lleialtat envers l’empresa. Però en multinacionals, es desdibuixa totalment.
- “Diuen que la crisi durarà fins al 201…” Si ens haguéssim de basar en les idees de les ments sàvies que veuen els “brots verds” o la llum al final del túnel, ens hem de preguntar per què van ser incapaços de preveure-la amb antelació.
- És impossible trobar feina actualment. Això és cert des d’una posició passiva de cerca. Buscar feina és una feina i requereix una dinàmica, un procés i molta fredor, sense caure en el desànim ni en la frustració. Moltes persones són voluntaristes però tenen poca capacitat d’oferir al mercat laboral allò que les converteix en persones molt útils per a una organització.
- Sense un màster no es pot trobar feina. És cert parcialment. Avui dia ha aparegut aquesta “moda” i moltes universitats i escoles de negocis tenen una oferta molt completa de postgraus i màsters de tota mena. Cal distingir els màsters segons:
-
- El professorat que imparteix classes,
- Els mitjans que aportin per a l’aprenentatge
- Les instal·lacions
- El preu
- “La marca”, tenint present que aquest últim factor té més importància del que sembla
- Per tant: l’aprenentatge continu és una necessitat. Escalfar una cadira durant un o dos anys, una ximpleria.
Conclusió
Hem de ser capaços de distingir les opinions de cafè, de persones que aparenten saber-ne, i deixar de banda el “diuen…”, o el “es comenta que…” I encara més si l’opinió és de qui diu “la veritat és….”
El problema és que quan escoltem opinions ben fonamentades de persones realment intel·ligents i estudioses de la situació, el desànim continua creixent. Però per això hi ha els polítics, que ens “ajuden” a oblidar les misèries amb les seves promeses i la seva irreprotxable honorabilitat.
